Avui explorem Poble Nou. Hem quedat a la plaça on està l’edifici de l’alcaldia. A la part de davant fa massa sol i el soroll dels cotxes no ens deixa escoltar-nos, així és que anem a la part de darrere, amb ombra i més tranquil·la… sembla que en temps passat havia sigut un parc, però ens conten que van haver actes vandàlics i ara no és més que un solar abandonat. Allà les famílies poblenovines ens parlen de la falta d’equipaments i d’espais de relació que té el poble. Algunes pensen que aquesta és una necessitat, ja que les cases estan molts disperses i la carretera que creua pel mig les aïlla encara més les unes de les altres. L’ample de les voreres junt a la carretera tampoc facilita la vida al carrer…

Decidim fer ruta cap a la cooperativa agrícola, on venen productes per al camp i per a la casa. Anem en fila índia i de tant en tant ens aturem a tocar el timbre de la casa d’alguna coneguda per saludar-la. Tenen les portes i finestres que donen a la carretera ben tancades perquè no entre el soroll, i ens costa que ens òbriguen… com seria Poble Nou fa 50 anys, quan no hi havia pràcticament cotxes?

En arribar  a la cooperativa ens n’adonem que allò és com un supermercat. Ens haguera agradat fer moltes preguntes a la gent que hi treballa, però és dissabte, el dia que més feina tenen, i no ens poden atendre. De totes formes, allà dins fa fresqueta i ens entretenim mirant totes les eines que tenen per a treballar el camp. N’hi ha tantes que se’ns passa el temps sense adonar-nos-en, i ens toca tornar a l’alcaldia perquè tenim cita amb Antònia, l’àvia de Daniela, que té ganes d’explicar-nos coses del poble.

A la sala de la planta baixa de l’alcaldia hi ha un quadre de ceràmica amb moltes imatges antigues del poble. Li fem preguntes a Antonia sobre el nom d’algunes fruites i verdures que apareixen pintades, sobre algunes alqueries que no reconeixem, sobre una tenda de llimonades ja desapareguda, sobre els jocs als quals jugava la xicalla enmig del carrer… Això últim no ens ho sap dir, perquè ella va arribar a Poble Nou ja d’adulta. Però ens diu que prop d’allí viu algú que ens ho sabrà explicar tot… i allà que ens n’anem!!

En allunyar-nos de la carretera la sensació canvia totalment. Enri i el seu germà vieuen en dues alqueries enmig dels camps. Van nàixer allà. Després la casa familiar es va ampliar i dividir en dos, una per a la filla i una per al fill. 

Enri els dissabtes fa de iaia, però també és l’alcaldessa. Ens explica coses sobre el nom de Poble Nou que no acabem d’entendre, perquè algunes cases d’allà son molt antigues, molt més que el nom del poble. 

El seu germà està fent un descans entre tasca i tasca del camp. Assegut a la porta de la furgoneta ens conta com era tot allò quan ell era petit. A algunes ens entren ganes de córrer pels camps… està ple de creïlles i ens diuen que les podem espigolar. “Què guai! avui portarem nosaltres el menjar a casa!!” “Jo faré un estofat de creïlles i llimes”. El sol ja apreta amb força, però no podem deixar de recollir creïlles. Ens les voldriem endur totes a casa, n’hi ha tantes…

Abans de moure deixem una trampa per si Fava passa per allà. Segur que amb tant de menjar no es pot resistir!!

En sortir a la carretera tornem a la dura realitat, pels cotxes, i pel pes de les creïlles. Entre altres coses, “Avui hem après una lliçó de vida: nunca espigoles molt”, que després les caixes pesen…

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.