Avui tornem a Borbotó. Ens reunim al local de l’alcaldia i expliquem als membres de l’equip que no van poder vindre la setmana passada la nostra ruta per Poble Nou. No vam trobar Fava, però… acabem de descobrir que Poble Nou té forma de girafa. O és més bé un diplodocus??
Com que ens va agradar allò d’espigolar creïlles, avui hem quedat amb Jesús, el iaio de Guillem, que en sap molt d’aquests tubercles. Sortim amb temps per fer una volteta per l’horta abans de la nostra cita. Leo i Guillem ens volen mostrar un grafitti que van pintar en un mur prop del cementiri. Allà s’obri un debat: està bé fer pintades a les parets? és més bonic així o sense pintar? què en pensarà l’ama o l’amo d’eixe mur? tenen propietat els murs de les séquies??
Ens queden molts dubtes per resoldre, però el que sí que tenim clar és que allà comença a fer massa calor, així és que ens acostem cap al cementiri buscant un poquet d’obra. Quan entrem trobem arbres, banquets, un bany molt net… s’està tan agust que treiem els entrepans i esmorzem allà dins. Serà possible que el cementiri siga el lloc més habitable del poble?
Llegint les làpides i buscant avantpassats amb els nostres cognoms se’ns fa l’hora d’anar a veure a Jesús, qui té l’hort allà al costat. Ens espera sota l’ombra de l’única olivera que queda a la vora del camí. Ens explica que abans n’hi havia més, d’arbres, perquè la gent del camp passava el dia allà i l’ombra era molt important. Ens diu que ara ja no és el mateix: com que ara van amb el cotxe, fins i tot per a esmorzar se’n tornen al bar del poble… son moltes les coses que han canviat en els més de 30 anys que porta treballant al camp.
Es nota que li agrada molt, i això que ens diu que no és una professió que va triar, que abans això no se triava… “ho feies perquè era el que feia la teua família, però a la fi t’acaba agradant, i no ho canviaries per una altra cosa”. La veritat és que s’està bé baix l’olivera. Mentre que unes exploren el túnel per on s’amaga la séquia, d’altres dibuixen i fan un herbari.
Abans d’anar-nos-en, passem pel camp de creïlles. Aquesta volta no les espigolem sinó que aprenem a collir-les. Cal fer-ho amb molta cura per a no partir-les i amb algunes no ho aconseguim, però ens les emportem igualment a casa. Partides o no, segur que estaran boníssimes!!
